EN PEU i PREPARADES PER CONTINUAR LA FEINA
ENTREVISTA
09:26 – MAS SAURÓ – LES PLANES
Parlar de Joni D. és parlar del costat més activista de Barcelona. Des de fa més de dues dècades, és el responsable, al costat de la seva companya Amparo, de la discogràfica Kasba Music, especialitzada en l’escena musical punk del país. Es treu hores de son per, entre organitzar altres activitats, dedicar-se a una altra de les coses que més l’apassionen, escriure sobre el què ha passat i passa, i que a penes es dona veu.
Ha escrit varis llibres. El darrer, aquest Ella també hi era i que acaba de sortir a través de l’editorial Pol·len. És una crònica en temps real d’un moment en que la ciutat començava a podrir-se, i aquell col·lectiu que, des del llegendari Kafè Volter, es van convertir en la punta de llança de la resistència a tot allò que se’ns venia a sobre. Cauríem, però amb dignitat.
UNA MICA D’HISTÒRIA
TotDePop: Com vas entrar en la música?
Joni D. :Jo he tingut la sort de poder dedicar-me a la música. El primer single que em vaig comprar, i no riguis, va ser el Dust In The Wind de Kansas, amb 9 o 10 anys.
TdP: Molt precoç et veig
JD: Després ja va venir el single de Tequila, just quan va sortir. I des de llavors fins ara. Potser jo soc un extrem, perquè amb 14 anys ja vaig muntar el primer concert. Imagina-t’ho, amb gent que no em doblava l’edat, però casi, Kangrena, Desechables, Código Neurótico, que per cert, un dels guitarres dels Neuróticos tenia 17 anys. I jo per allà fent de promotor.
TdP: Tu pertanys al món de la música. Explica’ns una mica la teva carrera com a escriptor. Aquest “Ella també hi era”, no és pas el teu primer llibre.
JD: En tinc dos que es poden considerar d’antropologia, Que pagui Pujol i Grups Autònoms, que son els meus dos primers llibres. Des de feia uns anys que tenia la necessitat d’escriure Grups Autònoms, però com que era un treball que requeria molt d’esforç, no m’atrevia a engegar-lo. Inclús vaig estar pensant en la possibilitat de que fos algú altre que l’escrivís, perquè tenia molt clara la història. Però la persona que es va comprometre a fer-lo, que era el David Fernández, es va ficar en política i el llibre va quedar aparcat. En aquell moment, vaig veure que si algú l’havia d’escriure era jo mateix.
Llavors vaig fer Que pagui Pujol com una prova. De fet eren les meves memòries, però escrites com si fossin unes memòries col·lectives. Si no me n’hagués sortit, al final només m’hauria tirat pedres a la meva teulada. Però al final, el llibre, ja ho saps, va tenir un èxit espaterrant. Aleshores, tota la pasta que vaig treure amb Que pagui Pujol, la vaig invertir en viatjar per fer les entrevistes pel llibre Grups Autònoms. Vaig haver d’anar a Madrid, a València, a França i fins i tot a Mèxic per entrevistar gent exiliada. Una vegada acabat el llibre, vaig donar per finalitzada, per primer cop, la meva carrera literària.
TdP: I com hi vas tornar?
JD: Un parell o tres d’anys més tard, em vaig assabentar d’un episodi vinculat al meu poble, Tamarit de Llitera, que està a La Franja, sobre els maquis, i un dia em vaig llevar amb la necessitat d’escriure una novel·la partint d’aquells fets. Vaig escriure un primer relat, curt, La torre de la serra. Però quan la vaig acabar vaig veure que allò havia de ser una trilogia. Que donava per més. Llavors van venir La casa de la selva i La noia del pantà i una vegada publicada la trilogia, vaig tornar a donar, per segon cop, per acabada la meva carrera literària.
TdP: Que pagui Pujol en català va sortir el 2010, en castellà el 2011 i els Autònoms el 2013…
JD: Sí, al ser llibres molt polítics, vaig pensar que era interessant que es publiquessin en un col·lectiu. Amb l’editora ens vam partir les despeses d’edició. El Que pagui Pujol, el vaig arribar a presentar a Ciutat de Mèxic i a Buenos Aires. Però al 2015, quan va sortir la primera novel·la, ja anava editada per una editorial. El 2018 van venir els altres dos de la trilogia. Han estat 8 anys sense publicar cap llibre, fins ara.
EL MOMENT ACTUAL
TdP: Parlant de política, davant del panorama actual, creus que hauria de ressorgir algun moviment semblant als Grups Autònoms?
JD: Jo diria que sí que seria necessari. Però actualment la situació, que és d’un grandíssim control sobre les persones, no té res a veure. Crec que avui en dia es gairebé impossible viure en clandestinitat. Pensa que els Grups Autònoms jugaven entre la semi-clandestinitat, tot i que al final, la gran majoria, van haver d’acabar entrant-hi del tot. La major part, estudiaven o treballaven i després feien els seus pinitos, ha ha ha… El que tinc clar és que sí que és necessari que s’articuli una resposta molt ben calculada, però agressiva, que no violenta, contra tot el que estem patint. Les retallades democràtiques són a l’ordre del dia. Per això, la situació on ens trobem, ens portarà la necessitat de respondre. Hem estat uns anys amb pau social, però ara la pau social s’acaba. L’extrema dreta està tornant al carrer i tornarà a haver víctimes. Estic convençudíssim.
TdP: No preguntaré des d’on s’articularà la resposta…
JD: Ha ha ha… Jo diria que des del jovent.
TdP: Ets dels que creu en la joventut… algunes imatges que es van poder veure aquest passat 11 de setembre, semblaven més les d’un festival fashion d’aquests que es fan a l’estiu que d’una manifestació política.
JD: Però els que rebran primer seran ells, els joves, i això vol dir que aprendran a defensar-se i a respondre.
TdP: En els teus dies, vas arribar a tenir contacte amb els moviments similars de Berlín, Hamburg…
JD: Si, i amb els bascos, els holandesos, els italians,…eren gent molt dura, en el sentit de que sabien els que es jugaven. Son la nostra primera referència. Nosaltres quan tenim 20 i escaig de tacos, ens preguntem on és aquesta gent a l’estat espanyol, quan alguns d’ells surten de la presó o tornen de l’exili. És a partir d’aquí que entenc que tot això s’ha d’explicar.
ELLA TAMBÉ HI ERA
TdP: Hi ha una mica de nostàlgia en el relat?
JD: No. No hi ha nostàlgia. És només explicar com és possible que des d’un lloc tan petit com el Kafè Volter, pugui sorgir un moviment que ha perdurat tant en el temps i l’altre dia ho explicava així: a l’abril del 85 porto els Kortatu a la sala Zeleste de Barcelona, s’hi congreguen 150 persones de públic. El novembre del mateix any, tornen per tocar al Palau d’Esports i s’hi congreguen 8.000 persones. Per què el llibre es situa entre l’octubre i el novembre del 85? Perquè és quan esclata tot. Passem de ser un nucli de 300 persones a Barcelona que tots ens coneixem, a que hi hagin 1000 persones organitzades en cada barri. En el llibre i ha un moment en que es parla de la Rocío que és una mica més gran, que venia de fora de Catalunya. És el 1977 quan va marxa de casa seva i es planta aquí quan les famoses Jornades Llibertàries, i diu això portarà conseqüències perquè, 8000 persones cridant “Llegarà, llegarà, cada burgués recibirá su ración, se vengará la humillación”. A més d’un no li fa cap gràcia i llavors és quan apareixen els nazis organitzats i vestits d’skinheads.
TdP: D’on creus que surten?
JD: De l’entorn del Royuela, ex-guàrdies de Franco, els eagles-corps, quan encara no es deien brigades blanquiazules. Corre una conversa on aquesta noia explica que es repetirà el que va passar aquells anys. Primer sortiran, com ja esta passant, uns quants grupets de fatxes, que comencen atacant locals alternatius i acaben posant bombes. Com al Papus o a la de les Cotxeres de Sants, quan el Fermín Muguruza.
TdP: Tu eres molt peque encara, però uns anys abans d’aquest 1985, va haver el famós Cas Scala. Et va afectar d’alguna manera, ni que fos tard?
JD: A mi no gaire. La meva primera incursió en l’àmbit de la CNT passa l’any 86, quan soc missatger i a la meva empresa es mata un company. L’empresa ho amaga, però resulta que aquest noi era militant de l’Ateneu Llibertari del Poble Sec i un dia arribo a treballar i em trobo amb uns quants companys darrera d’una pancarta. Em comuniquem el fet, jo no el coneixia personalment perquè portava només dos o tres mesos currant-hi. En aquella empresa, va coincidir que es va produir un efecte crida, perquè es va dir que allà es podia treballar sense que et posessin cap pega, tinguessis la pinta que tinguessis. Allà hi havia el baixista de Shit S.A. el cantant d’Odi Social, jo, érem uns quants punks i vam muntar una bona moguda. Al cap de poc, no sé si com a resultat d’aquells fets, acabo sent escollit el delegat sindical més jove de l’estat espanyol, amb disset anys, de la CNT, el que avui és la CGT.
TdP: Els militants llibertaris continuen a dia d’avui sent una mena de proscrits. Pots ser el que vulguis, menys anarquista.
JD: Si. No aixequem simpaties. L’altre dia, tant quan lo de Nucleo Nacional, com al Fossar amb lo d’Aliança Catalana, es van poder veure banderes negres i anarquistes, però només es parlava de l’esquerra independentista.
TdP: Potser no s’està prou organitzat?
JD: Si, això està clar, no som a l’altura de fa anys, però a nivell sindical, la CGT, avui és molt forta. Als barris hi ha ateneus, col·lectius, però està molt nuclearitzat. A Barcelona per exemple, la punta de llança es troba a Vallcarca. Allà, com que constantment estan patint agressions, els porta a unir-se i reforçar-se. De moment s’aguanta.
TdP: Parlant de tot, tu com a veí, saps com està el tema de la Casa Buenos Aires de Vallvidrera?
JD: Doncs continua sent propietat de l’església. Hi ha un guàrdia de seguretat que viu allà des de fa quatre anys. La situació és ridícula. Allà hi vaig presentar una de les novel·les de la trilogia.
TdP: Has comentat que amb aquest llibre que acabes de treure, volies fer visible a les companyes. L’ambient era masclista?
JD: Bé, a la contraportada hi figura una frase que no ha estat massa afortunada. La que diu que les noies gairebé sempre invisibilitzades, també hi eren. La frase no és meva. El que he volgut fer visible, més que les dones són les situacions que hi havia, que no es veien i que sí que hi eren. Hi havia una certa discreció. Per exemple, fa 10 anys més o menys, em vaig assabentar que el la meitat de Kangrena eren gais. I Kangrena eren íntims amics meus! La sexualitat dels altres mai m’ha interessat. Qualsevol parella hetero els veies magrejar-se i fer de tot, però ni idea de que el Kike i el Manolo fossin parella, però si en algun lloc els gais, transvestits, es podien sentir còmodes, era en el moviment punk.
TdP: Això és cert…
JD: El punk, els seus inicis estan molt lligats amb David Bowie, Marc Bolan, rollo androgin,… ens pintàvem els ulls…
TdP: Però massa agressiu el moviment gai no sembla
JD: Això és discutible. Precisament hi ha un sector gai rollo cuir i cadenes que no se què dir-te, ha ha ha… No diré que tots els gais, però molts havien de portar a dins una agressivitat de tota la merda que els feien menjar des de petits i que el punk va ser una via d’escapament per a ells. Justament en el moviment rockabilly o teddy-boys no veig masses gais, o els heavies, mira lo que li ha costat al cantant dels Judas Priest dir que és gai. El moviment punk era i és molt obert i en el Que pagui Pujol, ja surt reflectit, ja ho explico, i és on més dones hi hagut sempre. En els rockabillys les dones eren ‘les dones de’ i òbviament en el moviment punk igual, però també eren protagonistes, només has de veure a les cantants de Desechables, Ultimo Resorte, Sentido Común,…
TdP: ´T’he de tornar a donar la raó… Com sorgeix la idea de fer aquesta novel·la?
JD: La idea de la novel·la sorgeix la tarda de l’últim dimarts de febrer de l’any passat. Quan veig al facebook unes companyes que estan comentant: “Seria hora de fer el ostra ‘me too’ ”. Després de vuit o nou anys sense escriure, aquell dia me’n vaig a dormir i em llevo a les 5 del matí amb la frase: “Ella també hi era” sabent que seria el títol del llibre, que en aquell moment exacte començo a escriure.
TdP: Estàs satisfet del resultat? Has parlat amb les protagonistes?
JD: Satisfet del tot. La protagonista principal és una noia de Nou Barris de setze anys que arriba per primera vegada al Kafè Volter i sent, automàticament, que ha trobat la seva identitat i al mateix temps la seva identitat col·lectiva. Hi ha un grupet de nois i noies que l’acullen i els diàlegs que tenen son el nucli principal del llibre.
TdP: És la teva primera novel·la on hi ha diàlegs…
JD: Sí, són el més important i aquí va sorgir un tema que s’havia de resoldre. Resulta que el 90% d’aquests diàlegs eren en castellà. Que parlés en català a la Barcelona punk, hi havia la gent de Gràcia i del Guinardó – l’Odi Social, Skatalà, Shit, S.A. – i el meu germà i jo. I no crec que m’equivoqui gaire quan dic això. Llavors, passar al català tots aquells diàlegs, ha sigut un exercici interessant que vaig poder acabar molt satisfactòriament gràcies a Pol·len, l’editorial, amb els que ens vam trobar un parell de vegades per veure com podíem solucionar algunes castellanes que jo havia escrit per fer que el llibre fos al 100% en català. Un altre cosa de la que estic molt content és que jo soc una persona molt neguitosa, escric un llibre en quinze dies, l’entrego i en dos mesos el vull veure publicat. I aquest llibre, per la seva particular temàtica, vaig decidir passar-lo a tres o quatre companyes de l’època perquè se’l llegissin, i em diguessin, no què els havia semblat, sinó què canviarien. Aquí vaig haver de fer un exercici perosnal.
Llavors cada cop que una d’elles em donava la seva opinió, jo estava un mes reflexionant sobre el que m’havien dit. Un mes després tornava a agafar la novel·la i no la re-escrivia, però si que canviava o afegia alguna cosa. El llibre el vaig acabar a mitjans de març i això va ser des de juny fins a octubre que és quan l’entrego a l’editorial. Després entre desembre i gener, el reviso amb Pol·len, que em suggereixen alguna ampliació addicional. Estic molt satisfet de com ha quedat. Curiosament, Pol.len, com va ser en el Kafè Volter, son dues noies i un noi, el Jordi Pañella, que el conec de fa molts anys, de Cheb Balowski, que els havia fet de manager.
TdP: Diries que hi havia un cert romanticisme en tot aquell rebombori?
JD: Hi havia molt romanticisme. També hi havia agressivitat cap a fora. Sempre he dit que el moviment punk no va ser gens violent, era d’actitud agressiva, però no violenta. Però en al moment que apareixen els nazis i comencen a agredir-nos, nosaltres no sabíem que fer. Com havíem de respondre a allò?
TdP: Per què creus que us van escollir?
JD: Molt clar. Perquè érem la punta de llança del moviment llibertari i teníem a la ciutat molt per la mà. Si agafes la cronologia del Que pagui Pujol, te n’adones que els anys 85 i 86 son explosius. El centre de la ciutat era nostra. Un dia manifestació en suport a Líbia, un altre en suport de Nicaragua, l’endemà manifestació de Mili KK i MOC contra el servei militar obligatori, l’endemà manifestació contra els judicis per les okupacions, era un no parar. Llavors qui destacava en totes aquelles manis?: els punks! Érem els que estàvem davant de tot, els que rebentàvem els McDonalds, apedregàvem l’ambaixada ianqui, i és clar, havien d’anar a per nosaltres.
TdP: I per acabar-ho d’arrodonir, les Olimpíades…
JD: Exacte, és quan a l’octubre del 86 Barcelona es converteix en ciutat olímpica. La neteja ja havia començat feia un temps. Ja es veia venir, ho anaven preparant. Les primeres agressions ja son el novembre del 85 i al gener següent, ja hi ha els primers intents de carregar-se a algú de nosaltres. Ens vam organitzar fent pinya a tots els nivells i en aquella moguda les noies més grans, que les anomenàvem les mamà punks, van ser importantíssimes. Alguna havia estat en els anys posteriors a la mort de Franco i ens van aconsellar molt bé sobre com defensar-nos.
TdP: Parlem una mica dels personatges que surten a la novel·la.
JD: És una novel·la que hi ha dues figures que son reals. Son l’Alicia i la Paloma, les dues dones que portaven el Kafè Volter juntament amb un noi. Però el noi que surt a la novel·la és fictici. El reconeixement és a les dones.
TdP: Hi tens contacte amb aquestes dues noies?
JD: Si, i tant. L’Alicia viu a Sevilla i va venir expressament per una de les presentacions i la Paloma, feia 20 i escaig d’anys que no ens veiem. Vaig estar buscant com un boig el seu contacte i quan hi vaig arribar a parlar em va dir: “A mi no me saques en una novel·la ni en broma”. Em vaig presentar a casa seva amb el llibre, li vaig explicar i al cap d’una setmana em va truca i em diu: “Adelante con ello”.
TdP: La resta de personatges?
JD: Tots inventats. Si que hi ha un tros en que apareixen el Carlos Azagra i l’Encarna perquè estaven molt al Volter, però tot el que es descriu, manis, concerts, les agressions dels nazis, és real i està posat en el seu dia exacte. Tu pots acotar la novel·la de tal dia a tal altra en base a l’activitat pública. És una ficció-real.
TdP: Explica la polèmica sobre la foto de la portada. Hi ha una mica de mala llet, no?
JD: Com tot lo punk, ha ha ha… La foto és d’una d’aquelles companyes de l’època que es va llegir el llibre i que em va ajudar a ampliar-lo. És davant del que va ser el Kafè Volter, el número 18 del carrer dels Agullers. Doncs bé, faig un llibre sobre les dones i trec tres homes a la portada. Tres punkis macarres amb el títol d’Ella també hi era. Com ho entens? Doncs que les dones hi eren però estaven invisibilitzades, tal com es veu a la foto. Vaig expressar a les xarxes, que estic convençut que tots vosaltres que em coneixeu, lectors i lectores del post, també coneixeu el Boliche, (bateria de Subterranean Kids), conexeiu al Gos (cantant d’Odi Social), coneixeu un munt d’homes d’aquella moguda, però a quantes dones? A part de la Silvia i la Tere, a quantes més? És una realitat. L’altre dia també de nou a les xarxes una noia insistia en el tema: “Oye me parece un poco feo que estes haciendo la campaña del libro con fotos de compañeras de la época, però a la portada salen tres hombres”. Lli vaig respondre que què hauria preferit? Que agafes una noia ben guapa, sexualitzada? És una novel·la punk i més del que està provocant la portada no ho hauria aconseguit amb cap altra imatge. El missatge: títol + foto, parlen per sí soles.
TdP: Tenen nom els putus macarres?
JD: Quan vam escollir la foto no els sabíem, però han anat sortint. És una foto segurament del 86, encara que la novel·la va del 10 o 15 d’octubre del 85 fins el 31 de desembre del 85. Els punkis? Tres punkis macarres de Mallorca. I tant macarres que un d’ells va acabar sent un putu neo-nazi. Això ens ha arribat directament de companys de Mallorca. Encara que l’altre dia em truca una amiga i em diu: “Oye que El Putre es un chaval muy majo”. Li vaig dir: “Ho dubto”. I no ho dic jo només.
TdP: Abans has parlat de la Silvia, la Tere, en mig d’aquell món, tan d’homes, com s’integraven elles?
JD: Les dones punks son dones molt fortes. Si per nosaltres, homes, ser punk era complicat, parlo dels anys 82, 83 i 84, que et parava la policia cada dos per tres, els quinquis, els fatxes, ens deien de tot i et treien la navalla ràpid. Doncs imagina’t a més ser dona. Dones que a vegades anaven amb unes malles ensenyat els mugrons. També buscaven provocar una resposta a l’ambient encara reaccionari de l’època.
PRIMERES PASSES
TdP: Parlant de la Tere. El 83 maten al Miguel. Tu tenies 15 anys. Recordes alguna cosa de l’episodi?
JD: Si, és clar, alguna cosa. El primer concert que vaig organitzar, si no m’equivoco eren Desechables, Kangrena i Código Neurótico. El vaig organitzar el desembre del 82, encara amb 14 anys. Amb el meu germà vam publicar la famosa cinta de Desechables, Maqueta (Anarchi Records – 1982) i el single de Kangrena. Teníem una relació propera, però Desechables, per exemple, d’alguna manera volien desvincular-se del rollo punk, van passar de nosaltres i van anar a treballar amb segells de Madrid. Quan maten al Miguel, ja no tenim massa relació. A més, ells estaven ficats en el rollo del jaco i jo era mister zumo de pinya. Érem en punts distants. Jo fins els 17 anys que no em foto una primera ratlla d’speed. No fumava porros. Algun dia una cervesa, era un bon nen, em dedicava a muntar concerts, a fer fanzines, a fer un programa a Radio Pica…
TdP: Què feies a Radio Pica?
JD: Tenia un programa que es deia I Don’t Care, va ser només uns mesos. Amb el Salvattore som amics de tota la vida.
TdP: Us veieu encara?
JD: Bé, no fa gaire van estrenar un documental, no sé si l’has vist, fet per un nebot seu i va venir a l’estrena. Vaig fer la presentació. Feia molt de temps que no el veia, però hi ha una estima molt gran. El primer text que vaig publicar, no sé si amb 13 o 14 anys, va ser provocat per Radio Pica. Estava fent EGB i estava malalt al llit. Com que era sol a casa, els meus pares curraven tots dos, allà avorrit, agafo el transistor i buscant alguna cosa que m’interessés, em topo amb Radio Pica. M’hi quedo enganxadíssim. De resultes de l’experiència, escric una carta a Rock Espezial que va i me la publiquen! Recordo que la carta es titulava God Save Radio Pica, ha ha ha… és tot el que donava de sí la meva imaginació. Sis mesos després estava escrivint a la revista, amb 14 anys. Vaig fer la critica del disc d’Ultimo Resorte, cròniques de concerts, recordo la de Código Neurótico…
TdP: Això era explotació infantil, ha ha ha…
JD: Recordo que em truquen un dia de la revista i una veu em diu que he de passar per allà a recollir el xec. Quin xec? Vaig haver d’anar amb els meus pares perquè m’acompanyessin a obrir un compte corrent i poder-lo ingressar, flipa, ha ha ha…
TdP: Tot i ser anterior, després vas arribar a tenir algun contacte amb el Xavi Cot?
JD: Ara es va fer per l’Altaveu aquesta exposició de Tribus Urbanes. He co-portat el comissariat de la part punk. Tot el material exposat és meu, excepte la roba, que li vaig demanar a la Silvia i als Odi Social. L’exposició està muntada a Sant Boi, a Can Castell Centre d’Arts, fins a finals de novembre. Em van demanar un text, on començo parlant de que no se quin dia de desembre del 77, que es fa el primer festival punk a Barcelona, organitzat per Cuc Sonat i el Xavi Cot. És tot.
TdP: Suposo que saps que tens una entrada a Wikipedia?
JD: Si, si… De fet, fa uns mesos vaig demanar públicament si algú controlava la wiki per modificar un parell o tres de coses que no son exactes. Jo soc una mica negat en aquest tema. A hores d’ara, ja està solucionat.
LES TERRES DE PONENT
TdP: Tens alguna explicació de perquè les comarques de Lleida són territori punk?
JD: Exactament pel mateix que va ser tan anarquista i col·lectivista. A la Franja es feien un concerts brutals. En un concert de La Polla Records a Alcampell, l’agost del 88, el fill del cap de la Falange d’allà, de Tamarit de Llitera, em va treure una pistola al mig del carrer. Era l’any 1988! Hi havia una baralla que jo no tenia res a veure però que com a punki barceloní de 18 o 19 anys, vaig anar cap allà i el tiu va anar al cotxe a buscar la pipa. Recordo que em va dir: “Venme a buscar mañana”. Jo no sabia qui era aquell nota, anava amb el meu cosí i em va dir: “És el fill dels de la Fonda de Tamarit”, ha ha ha…
TdP: T’has deixat alguna cosa que t’hauria agradat que sortís al llibre?
JD: No. Perquè com que és una novel·la que passa en dos mesos i mig molt concrets, surt l’Euskal Rock, el concert d’Odi Social al Guinardó, la moguda de quan l’ajuntament de Barcelona va instal·lar el primer urinari públic a la ciutat, que vam fer una concentració amb l’eslògan: “Mas locales y menos wateres” i com que la policia en aquella època era el que era, van venir a fotrens d’hòsties i es va liar un pitote impressionant, ha ha ha…
TdP: Era el que era?
JD: Sí, perquè avui els mossos estan més preparats per exercir la repressió d’una altra manera, més fina. O sigui, en aquella època, quan nosaltres ocupem una espai el novembre del 84, saps com ens desallotgen? Estampen la furgoneta contra la porta de la casa! Era una altre cosa. Eren uns garrulos de collons.
TdP: No direm que eren entranyables però…
JD: Els veies venir, ha ha ha…
LA BANDA SONORA
TdP: La novel·la té una banda sonora on crec que hi ha una mica de tot…
JD: Sí, vaig fer com una playlist. Aquestes cançons s’escolten a la novel·la. Per exemple, la part més fosca, Bauhaus, Paralisis Permanente, sonen en una festa a casa d’un tio que era més darky i és quan apareix per primera vegada l’heroïna al llibre. Amics d’aquesta moguda, tristament ens vam separar perquè van començar a tontejar amb ella. Hi ha cançons que estan perquè s’obre la porta del Kafè Volter i estan sonant, però també n’hi ha d’altres que hi són perquè acompanyen l’acció.
TdP: Alguna anècdota sobre algun dels talls?
JD: Hi ha una historia relacionada. El llibre el vaig fer llevant-me a les 5 del matí per escriure. M’aixeco després d’haver dormit 4 o 5 hores, amb tot claríssim. Silenci absolut, la meva companya, la meva filla i la meva gossa dormen, i mentre escrivia, anava escoltant un darrere l’altre tots els discos de punk dels anys 80 de l’estat espanyol. Havia arribat al final de la novel·la però no tenia clar com acabar-la. Llavors em vaig posar un disc amb el que vaig dir: Uau! Aquesta cançó és el final. S’acaba amb una cançó de La Broma de Satán, que es diu Ahógate en el Water.
TdP: Com portes el conflicte generacional amb la teva filla?
JD: Molt bé. Té 29 anys. Viu a casa i ens portem super-bé. Totes les lletres de cançons en anglès me l’has ha traduït ella.
SENTIT DE L’HUMOR
TdP: Sempre he pensat que els punks teniu molt sentit de l’humor: Juanito Piquete y los Mataesquiroles, Pixamandurries,…
JD: Molt sentit del’humor. Jo volia posar Boikot, però va coincidir que hi havia un grup de Madrid que s’hi deien, però de sobte un dia, un íntim amic nostre que es va morir fa un parell d’anys, el Coque, va dir: “Pero si vosotros sois Juanito Piquete y los Mataesquiroles”, perquè el cantant era el Joan, que era secretari general d’Acció Social de la CNT Catalunya. No ens ho vam pensar dues vegades. Sí, un sentit de l’humor corrosiu i de riure’ns de nosaltres mateixos.
TdP: A la novel·la hi apareixen un munt de conceptes dignes d’estudi.
JD: Cert, la novel·la té també un component sociològic, que no s’ha tocat mai. Fixeu-vos, Joni Destruye, el Gos d’Odi Social, el Punky que era el noi que portava el Kafè Volter, el Vómito, el Latas, el Vicius i per altra banda, la Paloma, la Alicia, la Susana, la Montse, i això me n’he adonat fent la novel·la. Sí que hi havia alguna excepció, però que confirmava la regla. En aquella època, vam ser educats en dictadura. Els nois se’ns animava i se’ns refermava constantment: l’home mana. I les noies: obeeixen. Llavors, els nois punks, com troben la seva identitat? Canviant-se el nom. Jo vaig deixar de ser Jesús per passar a ser Joni Destruye i els meus pares em van acabar dient Joni. Les noies, com que era una negació constant de la seva identitat, la manera de refermar-la era mantenir el seu nom, Alicia, Susana o el que sigui. És la meva teoria.
PENSAMENTS FINALS
TdP: Per què creus que està tan oblidada la causa Pablo Hasél?
JD: Ara fa dos mesos es va publicar el seu últim poemari i a la presentació vaig llegir un parell de poemes. Si ell no pot llegir-los, ja els llegirem altres. S’han presentat les signatures dels catedràtics de mig món. El tema és molt vergonyós.
TdP: Què en penses de la IA?
JD: Que em cago en ella, ha ha ha… Se’ns menjarà amb patates.
TdP: Pau Riba deia que “s’ha de destruir per construir”.
JD: Sí, i tenia raó. S’ha de trencar tot. Crec que pel planeta el millor que pot passar és l’extermini de l’ésser humà. Això o els que pensem en el planeta, que ho trenquem tot.
TdP: Ni Déu, ni pàtria, ni rei,…ni família. Que ha quedat del lema?
JD: Queda que el 90% dels que ho vam viure ho continuem pensant i predicant, i queda que encara que nosaltres per qüestions generacionals som fora del meollo juvenil, hi ha gent jove que afortunadament ho continua pensant.
TdP: Hem anat endavant?
JD: No. No hem anat endavant, hem anat endarrere, però sempre hi haurà un nucli de resistència. Jo no puc fer un altre cosa. No puc estar tot el dia queixant-me. Tinc 58 anys i per la meva banda continuo fent el que puc per trencar-ho tot. Si hi ha alguna cosa que em motiva, jo aquell dia em torno a posar la caputxa. No tinc cap problema.
TdP: Sortirà un segon volum del Catalunya Explota?
JD: De moment no. Estic molt enredat amb els grups nous. Hi havia una llista feta i tot, però tot no pot ser. Ens falten hores.
TdP: Doncs des de Tot de Pop esperem que les trobi per poder continuar fent una feina que sense els seus resultats, crearíem un altre buit, i ja n’hi ha masses. Gràcies per dedicar-nos aquesta estona.
Deixa un comentari