SARAH DAVACHI – “THE WILL OF TONGUES”
NOU REGISTRE
Amb aquesta música podem descobrir si estem vius o només estem per fer bulto. La intenció d’aquest treball, com es pot llegir a les notes de l’àlbum, és “articular una profunda reverència per l’acte d’escoltar i per la consciencia de que la seva escolta serveixi d’un imaginatiu”.
Es refereix a la gran diferencia que hi ha entre fer les coses conscientment o inconscientment. En la diferencia que hi ha entre sentir i escoltar. Entre que ni t’assabentis del que estàs sentint de fons o la inquietud de comprendre allò que estàs escoltant per emprendre el viatge. En una època en que la música sembla seguir el mateix camí que l’últim informe PISA sobre l’educació, Sarah Davachi, continuant el treball de predecessors seus com Éliane Radigue o James Tenney, per oferir-nos un antídot contra l’escassedat d’atenció i les emocions efímeres.
La intèrpret i compositora, nascuda a Calgary, però resident a Los Angeles, ens presenta potser el seu treball més brillant. Aquest impressionant The Will Of Tongues que ha editat fa 15 dies a través del seu propi segell, Late Music. Un triple àlbum culminant per a òrgan, conjunt instrumental i cor. Davachi utilitza molt hàbilment nocions de ‘música antiga’ i tradicions canòniques posteriors, mentre explora l’espai obert pel minimalisme, l’experimentació i la psico-acústica.
El triple àlbum, en les seves casi dues hores i mitja de durada, està integrat per cinc obres per a òrgans de tubs, tres peces corals, una suite d’interludis per diversos conjunts micro-tonals i una extensa peça de música de cambra per a cordes, òrgan i cinta magnètica. Ha comptat amb la col·laboració d’un impressionant grup de músics, entre els que es troben Whitney Johnson (viola), Eyvind Kang (viola), Lucy Railton (violoncel), els tres de The Sung Blood Players, Diapason (un conjunt experimental de metalls de Los Ángeles), Phaedrus (un conjunt de flautes renaixentistes de Suïssa) i el Cor de Cambra d’Irlanda.
En una classe magistral de minimalisme entre canònic i poc convencional, Davachi toca acords en òrgans lleugerament desafinats que canvien gradualment de textura. Ens apropem, ens allunyem i ens tornem a apropar harmònicament a les interpretacions. Si parem l’atenció necessària en els seus ritmes vibrants i aquestes variacions tonals, s’obre la porta cap a una nova i excitant percepció i això ja des del primer tall, Interlude I: Polyphonic For Strings, interpretat per The Sung Blood Players, que ja ens prepara pel que està a punt de succeir.
És una música que ens posa cara a cara amb el temps i el nostre destí final. Hi ha unes paraules de T.S. Elliot que formen part del poema The Dry Salvages que diu: “del moment desatès, el moment dins i fora del temps,… on tu ets la música mentre la música dura”. Sarah Davachi rebrà aquest 12 d’octubre, el Lleó de Plata de La Biennale di Venezia en el marc del 70è Festival Internacional de Música Contemporània.
Deixa un comentari