LA NOSTRA “PRIMAVERA” TEATRAL – 50 ANYS D’UN SOMNI

EN RECORD

Hi ha moments concrets en el transcurs d’una vida, ingenus de nosaltres, que ens podem arribar a creure que canviarem les coses.

El 1975, el dictador finalment va morir, al seu llit, ben cuidat, i com es pot comprovar encara, només físicament. Però ja va ser suficient com per a què al cap d’uns mesos, entrats al 1.976 es creés l’AAD (Assemblea d’Actors i Directors) per part del sector teatral. Els podia la necessitat d’impulsar una nova forma de fer i de viure el teatre. Al punt de mira, el Grec. L’eslògan: “Teatre Grec 76 – Temporada popular, per un teatre al servei del poble, teatre i llibertat, per un teatre imaginatiu”.

Tot el sector es va auto-organitzar per treballar sols, era el moment, teixint una series d’enteses i acords amb gran nombre d’associacions ciutadanes que treballaven des de l’auto-gestió. A la Comissió Gestora inicial hi figuraven Mario Gas, Josep Maria Loperena, Pep Torrents, Carlos Lucena, Ricard Salvat i Jaume Nadal.

Un dels efectes va ser la recuperació de l’espai abandonat del Teatre Grec i promoure-hi el festival. Un altre dels efectes va ser la creació del Teatre Lliure, el de Gràcia, un espai únic en el que es va materialitzar tota aquella il·lusió i energia. Aquest any es commemoren els 50 anys de tots dos somnis. El primer ja no te res a veure, el segon encara resisteix.

Dirigides per Marta Pazos, utilitzaran l’Òpera de tres rals de Bertolt Brecht per dos emblemàtics esdeveniments: la primera la representació inaugural dels dies 29 de juny al 2 de juliol dins del Grec d’aquest any i la segona ja al setembre que serà la funció que obrirà la nova temporada del Lliure de Montjuic. Creuen, ells, que és un bon moment per reposar-la, donada la crítica ferotge al capitalisme que comporta, així com la seva falta d’ètica.

Tornant al principi, sí que les canviem les coses, però per una estona, normalment un breu període de temps. Està bé, perquè després ve tot el demès, que fa bonic i sembla que allò va ser important que passes: alguns retrobaments, les celebracions d’aniversari, les conseqüents fotos de grup amb les medalles a la solapa, les converses per obtenir una sucosa subvenció i els somriures hipòcrites. No es troba a faltar res, només una mica de vergonya.