DURUM HAWAI & LA NENA SAMSÓ

ACTIVISTES DEL POP

ENTREVISTA

07:26 GRÀCIA

Parlem amb Enka Alonso i Marc Alongina. Són les dues alma matter de La Nena Samsó, ara també com a Durum Hawai & La Nena Samsó en motiu de la col·laboració i llançament d’un nou tema, Com A Casa. Una cançó que és una crítica a la gentrificació dels barris de Barcelona i el conseqüent augment dels preus dels lloguers.

Des d’aquestes pàgines, ens motiva molt que es pugui fer un dream-pop tan suggestiu, ple de poesia i tonades sinuoses a base d’un lo-fi que contraresta la permanent formula de festa major. Durum Hawai & La Nena Samsó dissolen l’ensopida i rutinària escena del pop català amb una tornada lluminosa i tremendament enganxosa, que es fa difícil de treure’t del cap. Podria ser perfectament la cançó de l’estiu.

TotdePop: Tirem una mica enrere. El 2019 veu llançar un primer  EP, Forat, Cordill, La Lluna i Mil Mamuts, seguit d’un àlbum el 2021, Gana Ferotge.

Enka Alonso: Vam començar d’una forma molt juganera. Amb el primer llançament, feia molt poc que el Marc i jo ens coneixíem. Ell estava amb Les Atxes i jo tenia un poemari enllestit i com que sempre he sentit un fort vincle amb la música, li vaig proposar de musicar-lo. Després vam tenir ganes de provar un so més orgànic, vam fitxar a José Valera com a bateria i vam aprofitar d’altres texts i poemes que tenia. D’aquí surt Gana Ferotge.

TdP: Que va ser just després de la famosa pandèmia…

Marc Alongina: Sí, just després. Ho recordo perquè per gravar un dels vídeo-clips, vam haver de fer-nos un salconduit per poder moure’ns.

EA: Era el de Ventalls. Sí, vam haver d’anar a l’ajuntament, ara no recordo on era, però ens vam trobar amb una regidora molt maca. Li vam dir: “És que volem gravar un video-clip a la neu”, ha ha ha…

TdP: Aquest Com A Casa tindrà alguna mena de continuïtat suposo?

MA: En realitat, aquesta cançó ve d’un tema de Durum Hawai, la meva altra banda.

TdP: De fet, aquest Com A Casa, el publiqueu com a Durum Hawai & La Nena Samsó…

MA: Perquè son bandes diferents. Durum Hawai és una banda que vam muntar un baixista, un bateria i jo. L’any passat vam llançar un àlbum (Les Cascades) i vam fer alguns concerts. També vam veure la necessitat d’incorporar un teclat i va ser quan li vam demanar a l’Enka si es volia afegir, sobretot pels directes.

Aquest passat Nadal vam tornar per gravar algunes cançons més i li vam demanar de nou a l’Enka si ens volia tornar a ajudar amb els teclats i veus. Teníem aquest Com A Casa que havíem fet junts i que és un dels quatre temes que tenim enregistrats, així doncs aquest primer single, el cataloguem com a  col·laboració entre el Marc, el Jeff, l’Enka i jo, i per això el signem plegats.

EA: Primer vam dir de treure’l com a Durum Hawai & Enka, però el trobàvem una mica avorrit. A més, jo sento que tinc com una mena d’espina clavada amb La Nena Samsó i com que el grup som ell i jo, em va semblar que ho havia d’aprofitar. És també com el pretext per reactivar La Nena Samsó i  que també ens permet fer una cosa que ens agrada molt a part de la música, que és fer audio-visuals. Però tot molt DIY, entre nosaltres dos.

MA: De fet, la cançó la vam fer en aquest sofà on estem ara l’Enka i jo. Després, amb Durum Hawai van fer alguns arranjaments. El resultat ens va agradar de seguida. Va sortir d’un creuament de terres i per això vam decidir incloure els dos noms. Però son dues coses separades i amb cadascuna estem treballant diferents temes que suposem aniran sortint en els propers mesos.

EA: Aquest podria ser una mica el resum sobre aquest primer single. De l’aturada, com em preguntaves, crec que va venir donat sobretot per un fet que a tantes bandes, com també les del col·lectiu Sotabosc, els hi passa: que el circuit, quan treus un disc, es fa tremendament curt. Truques a moltes portes, casi has de pagar per tocar.

Vas amb moltes ganes de fer-te amb un públic, ni que sigui de 50 persones. Una mica és el que ens va passar amb Gana Ferotge, que va tenir un recorregut molt curt. Ens havíem currat molt els vídeos promocionals i ens vam desanimar. Però que la música la fem perquè necessitem fer-la. Això està clar.

TdP: Jo no li diria desànim perquè al final no és una cosa vostra, és una conseqüència. Si no tens on agafar-te, per molt que es faci veure que disposem d’una infraestructura… és molt gran l’esforç.

EA: També per això, amb el Marc per aquest Com A Casa vam dir: no fem el de sempre, que és publicar-lo, pensar en estar en aquest món horripilant de les xarxes, sinó que anem a muntar una festa, com un esdeveniment. Però una mica boig i de farsa.

Llavors vam dir que el videoclip, ja que Com A Casa, va del problema de l’habitatge i la gentrificació, d’una manera poètica, amb ironia, muntem com un congrés, amb uns ponents, convidem a un parell d’amics que toquin temes que tinguin a veure d’alguna manera amb la idea i al final del congrés, apareixen uns afectats directament del barri de Gràcia. Si vam posar-nos en contacte fins i tot amb associacions de defensa del llogater, que molt educadament ens van dir que tenien altra feina, ha ha ha…

TdP: Una cançó combativa per una qüestió molt delicada, absolutament actual i real… però també hi veig com una mica de conformitat.

EA: Potser sí que té un punt com de resignació. Com que el tema és lluminós, hem intentat construir-la sobre una lletra carregada de sarcasme. Si que hi ha alguna cosa de el molt que ens queixem i el poc que fem. Ens hem acomodat en aquesta passivitat. En el clip veiem una parella que intenta recuperar un barri, una ciutat perduda. Hem volgut mostrar una ciutat buida, sense vida de barri.

MA: De vegades està molt bé dir les coses de forma directe, que s’entengui a la primera, però també està bé en altres ocasions deixar les coses obertes i que un mateix acabi la història.

TdP: … i des d’un costat poètic…

EA: Quan vam començar amb La Nena Samsó, la gent ens preguntava que com ens definíem. I no en teníem ni idea. Crec que hem començat a entendre que quan el Marc i jo fem coses junts, ens surt des d’un costat poètic, irònic i entremaliat. Expliquem les coses des d’un lloc que sembla que no passi res, però si veus la segona capa, ho entens.

TdP: … i un punt inquietant…

EA: Crec que ens passa molt a les persones de la nostra generació, que hi ha com un discurs negatiu, sobre un moment complicat, però que tampoc estem fent res per canviar-ho.

TdP: Per què creus que passa això?

EA: Doncs per l’avanç de la dreta, perquè ens hem instal·lat en la societat del super-consum. Els discursos s’estan aburgesant. Hi ha alguna cosa que no estem gestionant bé i som nosaltres mateixos que tenim una responsabilitat sobre les nostres ciutats, que sembla que haguem abandonat a la seva sort. Els propietaris d’aquets pisos, son els que haurien de tenir una mica de consciència a l’hora de gestionar-los. Jo no veig que actuïn amb empatia envers el barri. I això torna a portar-nos al desànim actual. Ja sé que s’ha d’anar en compte amb el discurs que ens dur a dir que els temps passats eren millors. Està clar que en moltes altres coses hem avançat, afortunadament.

L’altre dia un bon amic, el Miquel Mas, em va fer una metàfora sobre el que estem parlant: En la dècada dels 70, la sensació és que hi havia persones que intentaven anar per un camí de molta verdesca i passa que n’hi ha d’altres que volen anar per un camí alternatiu, que comporta un atreviment. Llavors, com que cada vegada hi ha més gent fent el camí alternatiu, aquell camí es va fent com malbé a partir de que cada vegada hi ha més gent que el trepitja. Potser va per aquí la cosa. En el moment que l’administració veu el que esta passant, que fan? Doncs que l’asfalten. En el nostre cas, al tenir altres feines tenim més llibertat, podem fer amb la música el que ens vingui de gust sense cap mena d’imposició.

TdP: Ens hem posat molt transcendents…

EA: Nooo…, mira, l’altre dia li deia al Marc de recuperar les performances, que de cara a l’any que ve, amb la publicació d’un EP de La Nena Samsó, hauríem de fer alguna cosa molt boja, una mena de festa de la fi del món, on la gent vagi entrant en un búnquer mentre repartim llaunes de mongetes seques, alguna cosa molt boja…

TdP: També tindríeu més visualització

MA: No et pensis. Cada vegada es fa més difícil saber el que farà que atreguis a un públic. A una persona que li agrada la música i li dius que formarà part d’un xou, i igual et diu: “Uf, quina mandra!. Allò que vam fer l’altre dia, lo del congrés, la gent no reaccionava, potser perquè no sabien a què anaven: “Però tocareu o què fareu?” et deien. Mira que ho vam explicar, eh?

Però bé, no serà per falta de idees. És veritat que no estem ultra-connectats amb les xarxes de pobles i ciutats mitjanes. Vist des de Barcelona, sembla que només hi hagin les festes majors. Que no vull dir que no estiguin molt bé, eh? Que no se’m malinterpreti. Potser no sabem trobar-ho, no ho sé. Costa molt, fora dels quatre o cinc concerts que ja son com clàssics per nosaltres.

TdP: Us entenc perfectament. Hi ha molta gent que fa coses interessants i no troba el lloc on mostrar-les.

EA: Una vegada ens van convidar i ens pagaven la gasolina, per anar a tocar a Benicarló, a un espai molt punk. Imagina-t’ho, ha ha ha… però teníem tantes ganes de tocar que vam dir que sí. Al final però, per un problema familiar d’un dels músics, ho vam haver de deixar estar. No sé com hauria acabat, ha ha ha…

TdP: Què em podeu dir de la producció?

MA: Ho vam enregistrar a La Palmera amb Berni Sánchez, que ara toca els teclats amb Mishima, i l’Iván Rodríguez,a l’estudi que tenen al Carmel. Ens hi vam trobar molt a gust. Son gent que estan oberts a les teves propostes, escolten.

TdP: En quin estil musical us definiríeu?

MA: No sabria dir-te. A vegades electrònica, altres més minimal… però per a mi, al final és música pop.

TdP: Us atreviríeu a dir bandes que us hagin influït?

MA: De tot una mica, des del flamenc de Camarón, el jazz de Billie Holiday… després ja van venir els Pixies, Sonic Youth, etc…

EA: Lo meu és d’una mescla molt explosiva. Recordo la meva època d’universitat està molt enganxada a Red Hot Chilli Peppers i Björk, fins i tot vaig tenir una fase new-metal·lera, bandes com Linkin Park, però també coses com la Maria Arnal, o la Marina Herlop, que el seu darrer disc de 2023 em va tenir obsessionada. Ja veus quina barreja. També vaig tenir una etapa d’embogiment amb la PJ Harvey. Qui no?

TdP: Si obríssim la nevera que hi trobaríem?

EA / MA: Avui hi trobaries ous, iogurts, olives, gaspatxo, xocolata, tres enciams, pepinos, … comprem el dia a dia.

TdP: Aprovat amb nota, però segur que compreu a l’Ametller

EA: Ha ha ha… mira doncs aquí al costat tenim una graneria de tota la vida que és fantàstica. Preparen unes llenties amb xoriço que fliparies.

MA: Fa uns dies en aquesta botiga em va passar una cosa que em va saber molt greu. Hi havia un grup de set o vuit guiris amb una guia envaint l’espai. Jo estava comprant un cigrons i se’m van posar a fer fotos com si fóssim en un zoològic!

TdP: Lamentable

TdP: Heu de sortir per cames de casa vostra. Que agafeu?

EA / MA: El portàtil i el disc dur (tots dos alhora).

TdP: Només pot sonar una cançó al vostre funeral, quina seleccionaríeu?

EA: Ara mateix, a mi m’ha vingut al cap Milagro de Maria Arnal i Marcel Bagés.

MA: A mi una cançó de bressol, per tancar el cercle de la vida tal com comença (taral·lareja alguna cosa) d’una capsa de música (aquí l’Enka es recargola de riure).

TdP: Anireu de vacances a Menorca a visitar a la família?

EA: Uf! És molt dur anar-hi aquests dies. L’illa ara m’agrada a l’hivern.

MA: A veure, vivint a Gràcia diguem que estem ben entrenats, eh? ha ha ha…

TdP: Gràcies pel vostre temps i no deixeu mai de fer música i crear. Ompliu un espai indispensable.