PARLEM AMB CELESTIAL BUMS

CONSCIÈNCIA SOSTINGUDA

ENTREVISTA

03:04:26 – LA FLORESTA

TdP: N’hi ha alguna a destacar sobre el fet de ser pare?

JR: Cross The Road i Walking On Ice, van molt d’això, especialment en els temps de gestació i d’abans del part.  Va ser un factor important per tornar-me a posar a escriure. Però el disc no parla només d’això. S’ha enfocat molt en que tot era sobre la paternitat però no és així.

TdP: I aquest procés del que es parla, a l’hora d’anilitzar l’àlbum?

JR: Els processos de creació a Celestial Bums, lletra i música, sempre comencen a nivell personal. Després ho aporto al grup i ho tractem junts a partir de la demo al local, on tothom afegeix alguna cosa. Unes es desenvolupen més, perquè és sobre una idea més oberta i altres menys, perquè la porto ja més acabada. Però sí que hi ha hagut altres discos que son de temàtica més externa, de mirar cap a enfora i aquest sí que el podríem definir com un àlbum més introspectiu.

TdP: Els dos primers discos, l’homònim i Ascend, tenien una estructura més a base d’aixecar murs de so i Sleep Inside A Horse hi ha un decantament cap a estructures més properes al dream pop.

JR: Si, algo d’això hi ha i la causa és que, com et pots imaginar, aquell va ser un disc més de laboratori. Va sortir d’un petit estudi que tinc muntat a casa i té molt poques hores de local d’assaig, en grup. Per això aquesta textura més sintètica. Jo vaig treballar molt amb teclats, i el bateria també tenia interès en provar coses noves, com fer un híbrid amb bateries electròniques.

TdP: Al final recupereu terreny, apropant-vos als vostres inicis…

JR: El primer va ser un disc auto-editat, tot i que es van arribar a fer 300 còpies en CD per part d’un petit segell nord-americà Patetico Recordings. Si que hi ha gent que els compara. Ahir ho parlàvem amb l’Augusto (J.Marchetti), el bateria, i no estem massa d’acord, però podem entendre-ho perquè a l’hora d’escriure’l, ha estat un disc molt lliure, un disc sense lligams.

TdP: Heu fet un reset…

JR: El segon disc és complicat perquè sempre genera una expectativa, hi ha una pressió per veure com es continuarà, i amb aquest això no ha passat. He fet el que m’ha donat la gana. Per això potser es pot comparar, perquè en el moment de composar m’he sentit com en el primer disc. Amb l’Ascend volíem ser més contundents, amb Sleep Inside A Horse més sintètic, d’estudi. Amb aquest era fer el que sortís, no hi havia una altre opció. No tenia cap sentit fer un disc dirigit amb tal o qual intenció. Crec que és el que la gent ha percebut i per això els comparen. Per aquesta essència impalpable però que allà està.

TdP: Tu i l’Augusto sou els membres fixes. La resta de músics han sigut diversos…

JR: Si, amb l’Augusto estem junts des que vaig tornar a Barcelona i vaig posar un anunci. Després molta gent ha format part de la banda en diferents moments. Casi ha funcionat com un col·lectiu. Molts de fora del país, que anaven entrant i sortint, al voltant de la banda, sense buscar-ho, per això sempre dic que son els satèl·lits de Celestial Bums. Et diria que com unes 10 persones. En aquest sentit seriem una mica com els Brian Jonestowm Massacre, m’agrada aquesta filosofia com a grup. Escrivim, la gent torna, muntem un nucli i sortim a tocar, allò s’acaba i tornem a començar. No som com aquests grups que els truquen “Ei, podeu tocar per tal festa major? Si, va, fem un parell d’assajos i ja està” Nosaltres no funcionem així.

CREIXEMENT

TdP: Tot aquest temps podríem dir que ha estat de maduració?

JR: Maduració és una bona paraula per definir-ho. Evolució també. La maduració es composa de moments bons i de no tan bons. No té perquè ser tot positiu a l’hora de madurar. Quan un comença aquest viatge té una energia i una manera de fer molt independent, molt seva, i això està molt bé perquè és molt fresc, molt pur. Et vas carregant d’experiències, influències externes, d’altres recerques a mida que passen els anys, que es van acumulant en el camí que es fa. En aquest disc per exemple, fent una metàfora, seria que em vaig girar i vaig poder veure que duia la motxilla molt plena, que des de 2011 s’havia anat carregant molt. Havia de treure pes, coses que vaig veure que havien suposat un obstacle a l’hora d’expressar-me. Per allò de que tothom et diu com has de fer les coses, consells amb bona voluntat per arribar a més persones. I soc una persona receptiva! Però sincerament, a vegades m’han fet més mal que bé. Ha passat amb el disc, que al final has de ser tu mateix. Han passat uns quants anys, toca buidar i expressar de nou.

TdP: Tota aquesta càrrega també et fa anar més lent, pel pes. Et produeix melancolia aquesta visió? A Didn’t Know cantes: #I didn’t know that I could stop, that I could breathe, sit, look and think. / I didn’t know that I had time to be ok / to be content#.

JR: Potser sí que és un reflex. Han sigut anys durs.

TdP: Teniu bons contactes. Vau teniu els bons consells de Bobby Hecksher en el moment de gravar el disc. Com va anar això?

JR: Tinc una amistat de fa molts anys amb en Bobby. És un personatge molt especial però també un magnífic artista i per cert, molt infravalorat. Vaig estar vivint una temporada als Estat Units i a París, i a tots dos llocs vam coincidir. Era molt fan de The Warlocks. Li vaig enviar les demos i li vaig dir si ens volia donar la seva opinió. I sí, va acabar donant-nos un cop de mà amb la producció. Una de les coses en que li vam fer cas va ser amb les veus. Ens va dir que les poséssim més al front. Jo les volia ensorrades i ell ens va dir: “Poseu-les davant que son molt bones!” Li vaig agrair molt. Crec que és important mostrar la feina durant el procés a altres persones i no ho fem prou.

Un petit secret: també té molt a veure amb el títol del disc. Va ser una troballa mútua, dels dos, bé, més d’ell que meva (ha ha ha). Això no ho sap ningú, fins avui.

TdP: Parlant de noms. El teu no és cap misteri però té connotacions literàries.

JR: Si, de Les Clochards Célestes que és com es va traduir al francès i si tires enrere i la tornes a traduir a l’anglès apareix Celestial Bums – es tracta del llibre de 1958 escrit per Jack Kerouac, The Dharma Bums, aquí traduïda com Els Pirats del Dharma) – que per mi ha estat una gran influencia. En aquella època, els principis de la banda, tots ens vam posar un nickname, i jo em vaig posar Japhy Ryder, personatge tret del poeta i ecologista Gary Snyder, que si no m’equivoco encara és viu, té a prop de 90 anys – 95 en té ara mateix. Des d’adolescent que vaig mamar molt de la literatura beatnick, de Kerouac en especial, abans llegia molt, ara ja no tinc tant temps (ha ha ha). Per cert, això del nom en realitat crec que tampoc ho sap gaire gent (ha ha ha).

LES INEVITABLES COMPARA/REFERÈNCIES

TdP: Temps per escoltar la música d’altres?

JR: Mmmh… escolto relativament poca música, però ja des de fa uns quants anys. Al principi del grup escoltàvem moltíssimes coses, però ara no em ve massa de gust i sobretot intento no escoltar música com la que fem nosaltres, per fugir de les típiques comparacions: “Ostres! Aquests han escoltat a tal i qual banda”. L’oient necessita ubicar-te i ràpid.

TdP: L’altre dia algú us comparava amb Cocteau Twins…

JR: Mira, a l’Augusto li agraden molt però a mi no m’agraden gens. No se ni si els he arribat a escoltar mai. Bé, alguna vegada sí, per poder dir que no m’agraden (ha ha ha). Potser un disc, de passada, sense incorporar-lo. Això em passa també amb Ride i amb The Verve, tres bandes que sempre ens diuen que tenim alguna cosa d’ells, però en realitat no tinc gaire influencia de la música britànica i d’aquestes en concret, no he escoltat gairebé res.

TdP: Parlant de grups, que escoltaves de més jove? Els que siguin, continuen sent importants per a tu?

JR: D’adolescent jo ja feia música i tenia algunes composicions. Les influències d’aleshores són unes de molt aleatòries que amb el temps han anat variant, per dir-te un, amb el que la gent es sorprèn, Mike Oldfield, el vaig escoltar molt en el seu temps. La meva banda per antonomàsia va ser The Cure i d’aquí el salt a Velvet Underground, The Doors, Pink Floyd fins que amb 17 o 18 anys comences ha anar a festivals i entres cap a coses com Black Rebel Motorcycle Club, que bandes com la seva amb va portar cap a la nova psicodèlia. El shoegaze amb els Slowdive, que m’agradaven molt, amb Spacemen 3 vaig entrar cap el space-rock i d’aquí a The Warlocks de nou, els BJM, Spectrum el projecte de Pete Kember, que és quan dius: “Crec que ho he trobat”. Això és la culminació d’aquelles primeres exploracions amb la VU i després amb Jesus and Mary Chain, Slowdive i és quan sento que això que estic escoltant és més que cap altre musica. El 2007 i 2008 estava molt ficat en tot això. També escoltava molt post-rock, A Silver Mt. Zion m’agradaven molt. Grups més comercials?: bandes com els primers Interpol, Mogwai, Sigur Ros, però a poc a poc, allò nostre es va anar obrint pas.

TdP: Que tal amb We Were Never Being Boring, el segell que us ha editat aquest àlbum?

JR: La veritat és que cada disc l’hem tret amb un segell diferent. Son molt bona gent, i hem tingut sort de trobar-nos amb ells. Els hi vam enviar el disc i el van escoltar varies vegades seguides. Ens van dir que no els hi havia passat mai. Els hi va agradar i van confiar ràpidament amb nosaltres. Això es nota, perquè quan piques a portes, sents qui està interessat i qui només et farà perdre el temps. Els grans que diuen perquè no? I els petits que evidentment no et poden donar tant però et diuen que se l’han escoltat varies vegades i això no passa gairebé mai. Ens van dir “No tenim molts recursos, però volem parlar amb vosaltres”. Som en un punt en què el que valorem, és aquesta actitud. Avui dia que et facin un premsatge d’un vinil, invertint uns diners, ja és molt difícil, i no només això, sinó que l’estratègia post-inversió és bona. D’altre banda tenen una repercussió limitada pels recursos que hi ha però lo bo és que estan a Itàlia ( Bolonya) i als Estats Units (San Francisco), on tenen molts bons contactes. Les seves bandes poden tocar a festivals com el South by Southwest d’Austin o un dels molts que hi ha a Nova York. Ens ho van proposar, però ens costa molts diners anar fins allà i tot el que suposa. Una llàstima. Potser en la promoció no han estat massa encertats, però bé, hi ha moltes altres coses per agrair-los.

EL FUTUR

TdP: Algun concert previst aviat?

JR: D’aquí tres setmanes havíem de ser fent una gira per diferents sales de França, Suïssa i Itàlia que hem hagut de cancel·lar.

TdP: No fotis!

JR: Ens ho estava programant una agencia de booking italiana, però no s’ha pogut tancar. Hem fet quatre gires per Europa. Aquesta havia de ser del 29 d’aril al 12 de maig i ho hem hagut de cancel·lar. Ja ho teníem tot lligat, furgoneta, assajos, la gent ja havia demanat festa a la feina per poder anar. Tot i que ja n’hi havia unes quantes de programades, es veu que no han sortit suficients dates encadenades com per fer-ho viable econòmicament. He de parlar amb la booker, no se exactament on som i fa dies que no parlo amb ella, però jo li vaig ser molt clar i li vaig fer saber tot el que nosaltres necessitem… i el que era factible. Acostumem a tancar a tres mesos vista i a dos mesos encara hi havia set forats pel mig. Què fem aquests dies sueltos? Des de la pandèmia que no hem sortit fora de l’Estat i me adonat que les coses estan molt malament. Els catxés són els mateixos de fa 10 anys, per contra els costos sí han pujat i molt. Tota la xarxa d’estructura, promotors, locals, sobretot a França, que hi havia una escena important i és o més hem tocat, ha quedat destruïda. Molts no van poder continuar, per les circumstàncies que siguin. Contactes que s’han perdut i amb això les oportunitats per bandes petites ja no son les mateixes. És un malt moment per bandes petites, però ens hem emplaçat per octubre o novembre a veure si podem reprendre-ho, però jo no soc massa optimista al respecte. A més, fa 10 anys tenia un temps i una energia que ara no tinc. Depenc d’una agencia de booking. Jo ara des d’aquí no puc col·laborar gaire. Inclús per l’Estat Espanyol, hem cancel·lat un concert a Madrid i un a Saragossa, que es va emprenyar bastant, però és que els números no surten. Què hem de fer perdre diners? Nosaltres ja no podem fer-ho. Les gires o acaben en positiu o en paus, en això no podem tirar enrere. El que si tenim lligat és un a Barcelona a la sala Laut, el dissabte 30 de maig, la presentació oficial del disc. Acostumem a ser una formació de cinc membres en els directes.

TdP: Creuem els dits. Què hi ha del Floresta Fest? Hauries de ficar-hi mà i reactivar-lo.

JR: La primera edició hi vam ser. I tant! Vaig ajudar amb la promoció. El què passa que després va venir la 2a.edició i van ser tot DJ’s i ja no és el mateix. Li preguntaré a la Noe que és una de les que ho organitza. Estaria encantat de repetir.

TdP: Sempre ens interessem per l’art del disc.

JR: La portada és una fotografia feta fa molts anys per una amiga meva d’Ohio, l’Alison Scarpulla, De fet, ja vam fer servir una fotografia seva per la portada de l’Ascend. Anava una mica perdut, no sabia què fer i vaig pensar en l’Alison. Vaig entrar a la seva web i em vaig posar el disc. Llavors vaig anar mirant el catàleg, fins que amb una fotografia, tens una connexió especial. A la fotografia es veu un ésser indefinit, que levita i no saps si puja o baixa. Vaig pensar que lligava bastant amb el títol del disc.

TdP: Mantens l’esperit beat. La Floresta ho permet.

JR: A nivell personal l’havia posat en pràctica, però ara es fa difícil. Posar en pràctica per mi vol dir moviment. Abans de muntar Celestial Bums em movia molt, vaig tenir l’oportunitat de fer viatges amb aquesta essència, com per exemple quan vaig creuar de costa a costa els Estats Units durant tres mesos, sol, amb una motxilla. Si que m’agradaria fer coses com aquella, però arriba un moment a la vida que no t’ho permet. Potser en un altre moment, però ara no l’és. L’esperit és amb mi, però sense posar-lo en pràctica.

No ho dubtem gens que està i continua en tu. La pràctica, ja vindrà. … i gràcies pel teu temps.