REALITATS PARAL·LELES
A l’octubre, Teenage Fanclub, faran una gira per l’Estat en sales de mitja cabuda.
La música no és només un so, és també una filosofia. Per això, i no és la primera vegada que passa, que hi ha maneres que ens sotmeten en un estat de depressió, encara més important, que quan s’ha de fer un tràmit per internet i ja no et dic per telèfon. A això es suma, com és el cas, la trista mania de fer veure que els anys no passen.
El que un dia va ser una formació escocesa estimulant, original, d’actitud envejable, que com fos, desitjaves tenir-los com a gendres, ara fa estranyes gires i publicitat per CaixaBank. Norman Blake o Raymond McGinley, tenien aquell gloriós any de 1990, 25 anys. Fem números. Si no els has vist mai, veure’ls ara és tan sols un acte de carinyo cap a ells, com fer una visita el cap de setmana a una residència d’avis. No veuràs res d’allò que van ser.
Excepcionalment, hi ha casos que poden mantenir encara un interès, normalment perquè conserven una realitat creativa fora de sèrie, que no és el cas. En les darreres entrevistes fetes a Pete Townshend, deixava anar coses de l’estil “The Whoja no existeixen” o “a vegades, continuar amb la banda és com voler reviure a un mort”. Ho va definir bastant bé. L’edat, no perdona. Només els quartos ho perdonen tot. O casi tot.
Deixa un comentari