ÀNGEL JOVÉ – DE INTACTU
MUSEU TÀPIES – BCN 19.03 – 27.09.26
EXPOSICIÓ
Com no podia ser d’altre manera, és al MTà que posa Guirilàndia a un nivell que desperta algo d’interès per visitar la ciutat. De totes maneres, el guiri que ens visita difícilment el podrem distreure de l’embafador i paparra Gaudí.
Poder veure l’obra d’Àngel Jové, un dels nostres artistes més intensos, és una bicoca, una gràcia que amb el comissariat de la professora d’història de l’art Maria Josep Balsach, i també companya seva, se’ns posa a l’abast a través del Tàpies. Com es pot llegir en un dels textos escampats per l’exposició, Jové és un dels creadors més polièdrics i una de les figures més emblemàtiques de l’art del nostre país /…/ va transitar per l’informalisme, l’art pop, l’art povera, el conceptualisme i el cinema experimental.
En aquesta primera retrospectiva, es poden veure unes 1.400 obres, especialment dibuixos, el 70% de les quals inèdites. Ocupa dues plantes, la principal, que representa el nucli de l’exposició, i la planta inferior, que es conceptualitza com a arxiu. Com explica Balsach: “Tenia com una mena de ganes de tancar-se a l’estudi i fer una obra que volia fer. Va fer algunes exposicions, però les mínimes, i, a més, en llocs que a ell li poguessin generar una certa il·lusió. No li feien il·lusió les galeries, ni el mercat de l’art ni les fires. El món de l’art no li interessava en absolut“.
Va néixer el 1.940 a Lleida i va traspassar l’octubre de 2.023 a Girona. A banda de la seva producció plàstica, per entendre el seu aspecte multifacètic es pot anomenar aquí la creació el 1.969 de la que es considera la primera obra de vídeo-art de l’Estat, Primera mort amb Antoni Llena i Silvia Gubern – de la que també es va poder veure fins fa poc una exposició –, la participació en l’interiorisme de la sala Zeleste, dissenyant també els llums Babel i Zeleste, o el treball com a actor en algunes de les primeres pel·lícules de Bigas Luna.
Durant el passeig per entre aquests missatges a vegades onírics, a vegades tan flagrants com quan tornem a la realitat del carrer d’Aragó, Jové ens requereix sobre un altre passeig, el que fem cada dia mig adormits o adormits del tot.
Deixa un comentari