ANTIETAM – “THE COUNTING GAME”
NOU REGISTRE
Es troben en la seva cinquena dècada. Llegendàris per mèrits propis, Antietam són com la bíblia de la música independent. Lluny d’arrugar-se, treuen un àlbum amb el que mantenen intacta l’idil·li amb els seus origens.
A principis de la dècada dels 80, Tara Key, convertida en una de les millors guitarres del post-punk, va co-fundar amb el que és el seu marit, Timothy Harris al baix, Antietam. Sorgia de les cendres de Babylon Dance Band, en funcionament a Louisville, amb Wolf Knapp al baix i Mike Weinert a la bateria. A finals de la dècada, van decidir fer les maletes i marxar a fer història a Nova York. El 1990, amb Knapp i Weinert fora, se’ls va unir Joshua Madell, amb el que continuen fins a dia d’avui.
Després de casi deu anys des del seu darrer disc, Intimations Of Immortality (Motorific Sounds – 2017) fa una setmana que han tret el seu catorzè àlbum, aquest The Counting Game a través de Dromedary Records. “En envellir, és fàcil fer èmfasi en allò prosaic i deixar de costat allò màgic” explica Tara Key sobre el procés. “No es tracta realment de la pèrdua de fe o altres aspectes intangibles amb límits difosos, però sens dubte es tracta, en part, de la pèrdua d’alguna cosa”.
“Recordo al meu jo de 69 anys, sortint de l’estudi d’Steve Silverstein a Brooklyn mentre mesclàvem aquest disc i cridar: Mite-la! Quan arriba la tardor sempre busco la constel·lació d’Orion, és una referencia fonamental per a mi” continua Key repassant el que la fa moure’s. “Recordo a tots els que ja no estan. I per un instant, tot encaixa i m’envaeix una profunda gratitud pel que he viscut i amb qui ho he compartit. I sento una sensació d’alliberament molt intensa i positiva”.
El disc inclou un duo de violoncel i violi entre Harris i Katie Gentile a la cançó que dona títol a l’àlbum, i amb ella les contribucions de Mark Howell i Tara Jane O’Neil a Winter Watch, així com el banjo d’Steve Cooley a Dorado Gold i la veu de la filla de Josh Madell, Trixie, a Spy Vs. Spy.
El nom de l’àlbum fa referencia a la practica de dividir el temps i la vida en un crescendo intens per qualsevol procés o situació: em queden 10 km. per conduir, 45 minuts abans de recollir als nens, 3 minuts i 21 segons perquè acabi la cançó que sona. Com a exemple, aquesta Every Other Star, una reflexió sobre el temps, on Key contempla el cel nocturn com un recordatori de la connexió i l’atemporalitat. Res a veure amb el temps, només és.
Deixa un comentari